No volem fer d’oposició de l’oposició. Però tampoc mirar a un altre lloc i deixar passar per alt un cúmul de mitges veritats o, perquè no dir-ho, mentides versades en el butlletí de CIU. Així doncs, parlem-ne:


Sobre les projectes que diuen va deixar preparats CIU:

 
• Respecte l’entorn del Xifré s’ha millorat el projecte, substituint l’horrorosa barana de formigó per balustrades.
• Sobre la modificació puntual de Stela Maris, s’ha aprovat en aquest mandat, millorant el previst, incrementant l’habitatge de protecció oficial.
• Sobre els Hotels. Aclarir que no hi havia cap projecte, només fum. En aquest mandat s’ha aprovat una modificació de pla per poder permetre l’ús hoteler de Can Ramis. A això se’n diu treballar, no vendre fum.
• Sobre Platja Cassà, com es pot tenir tanta barra? S’ha millorat el projecte ampliant la vorera un metre i separant les conduccions de les aigües pluvials, de les aigües negres. I a més, hem implantat una rotonda per donar entrada i sortida a Arenys.
 
 
En tot cas CIU oblida que en el primer any de mandat es dissenyen els projectes, i que aquests s’executen en el tram final. El govern municipal ha aprovat un Pla d’actuació a 4 anys vista i allà queda reflectit tot el que s’executarà, amb les partides pressupostades corresponents. No pateixi, doncs, l’oposició, que alguna cosa farem bé.
 
 
Qui dies passa anys empeny:
 
 
CIU, en diversos temes, opta pel de sempre. Encara no ho podem fer,
esperem, és massa aviat per fer-ho o, perquè no dir-ho, potser algú es molestarà. Per tant el millor és no fer res i deixar-ho tot com està.
 
Exemples:
 
• CIU aposta per no donar prioritat als vianants de la Riera (ni que sigui diumenge !!!) fins tenir les rondes (d’aquí vint anys, potser?)
• Altres exemples: CIU aposta per no fer res a la Plaça del Mercat, no treure a concurs les guinguetes de la platja (tot i que sabien que era de llei), no regular el comerç de la Riera, tot i que cada dia i havien més “zones fredes”, no modernitzar els organismes de gestió de la ràdio o el geriàtric. Doncs nosaltres, Esquerra, no som així. Creiem en el nostre projecte i per això:
 
 Hem promogut el tall de la Riera diumenge per la tarda. Les enquestes ens diuen que aquesta mesura ha tingut bona acceptació.
 Hem promogut un concurs públic d’adjudicació de guinguetes de les platges, com era preceptiu.
 Hem encarregat un projecte per la plaça del mercat.
 Hem fet una moratòria per evitar més establiments anomenats freds a la Riera. Aviat tindrem una ordenança que promourà el comerç a la Riera.
 Hem endegat un procés de convertir organismes obsolets de gestió per Empreses  públiques municipals (Ràdio, geriàtric...)
 
 
Sobre la Regidoria de medi ambient.
 
 
En primer lloc lamentar el mal gust de personificar una actuació amb un regidor. El cum laude de dit mal gust és dir que el regidor té altres interessos. Sobren els comentaris.

 La recollida selectiva. El gener de 2.009 la tindrem.  Evidentment No ens agradava la proposta de CIU quan governava, que consistia en recollir el rebuig durant els 7 dies de la setmana. Només, amb caràcter voluntari, es recollia algun dia cartró i plàstic. CIU no ha apostat mai per la recollida selectiva.
 Sobre els aprofitaments dels pous d’aigua, una mentida més. Si han llegit la revista municipal de l’Ajuntament segur que han vist que s’ha fet inversió per extreure aigua del pou proper al Xifré, utilitzada per rec.  
 Vil•la Betania. S’ha fet un informe i requerit a la propietat perquè restauri l’arbrat. No es preocupin, amb Villa Betania ni amb ningú tenim altres interessos que defensar Arenys.
 
 
No volem cansar. Està clar que segur que Esquerra s’ha equivocat en moltes coses. Però no volem passar com uns babaus davant tanta mentida deixada anar en el butlletí de CIU.
 
 
 
Secció local Esquerra Arenys de Mar

Un cop passat el congrés d'ERC els dies 7 i 14 de juny, i al marge d'altres valoracions, n'hi va haver una que va gaudir d'un consens notable no només entre la premsa sinó també entre la majoria de partits. Tothom remarcava que Esquerra havia fet un excel·lent exercici de democràcia. Hi
havia quatre candidatures. Tothom es va poder explicar i es va votar de manera assembleària. Per desgràcia, una cosa inèdita per a un país en què la majoria de congressos serveixen per ratificar una candidatura única que prèviament s'ha assegurat l'absència absoluta de qualsevol indici de debat, no fos cas que l'adversari polític ho pogués interpretar com una feblesa. Malament rai quan un exercici com aquest és objecte d'elogis, però aquesta és la realitat.

Ara el congrés ja ha passat. I l'exemple de democràcia interna contrasta amb les inadmissibles mancances democràtiques que s'estan palesant arran de l'aprovació per part del Parlament basc de la llei de la consulta popular que es farà el 25 d'octubre. L'homòleg del president Montilla no vol pas fer un referèndum de secessió sinó únicament formular una pregunta a la ciutadania. Cal tenir arguments d'un gran pes per provar d'impedir un exercici democràtic d'aquestes característiques. Però el president del govern espanyol repeteix fins a la sacietat l'únic argument que ha trobat fins ara (i no en trobarà més perquè no n'hi pot haver més): la Constittució espanyola. Ara resultarà que les persones som parides per servir les lleis, com si aquestes fossin divines i inamovibles.

Llegia fa poc al bloc del regidor Xavier Febrer que tot plegat és una qüestió de sentit comú. “Sentit comú i deixar fer”, deia. El problema és que el sentit comú no aprova lleis, sinó que això ho fa la voluntat política. I a l'Estat espanyol no hi ha cap intenció de canviar la
Constitució per solucionar un problema que ells no tenen. Si la canvien, serà per solucionar els seus problemes, que no són els nostres. Per exemple: l'excés de partits anomenats nacionalistes (com si els altres no ho fossin) al Congrés de diputats.

Crec que no ens hem d'entestar a voler canviar la casa dels altres. Mirem què diu la gent aquí, apliquem aquí el sentit comú i, sobretot, la democràcia que tant elogien alguns però que tan poc exerceixen altres. Des de fa molts i molts mesos, el baròmetre d'opinió política de la Generalitat de Catalunya reflecteix que menys del 40% de la població creu
que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma, que és el que som ara quan tot just fa dos anys que es va aprovar el nou Estatut. En canvi, els partidaris que Catalunya sigui estat superen el 50%. És evident que aquest marc ja no satisfà a la majoria de la població, i el sentit comú ens faria pensar que el president de la Generalitat hauria de fer com el lehendakari: demanar a la societat catalana què vol fer. Uns som independentistes, altres poden ser dependentistes, però se suposa que demòcrates ho som tots. Quan el sentit comú no actua, ens queda la política.



Xavier Mir

3 de juliol de 2008

Tard o d’hora s’haurà acabat aquesta intermitent, miraculosa, necessària, pluja del mes de maig i podrem passejar, jugar , xerrar, altra cop, algun dia, aquest estiu per un tram petit (petit que penso que hauria d’ésser tota i sempre) de riera, sense cotxes. Anant baixant, baixant pel mig o per les seves, fossilitzades lloses, quasi centenàries, podrem també gaudir, d’entre d’altres llocs, d’algun dinar o sopar vora el mar

Aquest mar que veiem de casa estant, o arribant-hi fent un camí relativament curt. Estem enclavats en un espai privilegiat, de bonança climàtica, orografia un xic complicada, potser. Tot i així creixem. Em d’anar en compte, però, no fos cas que pel progrés perdéssim l’essència del poble.

Al cap de vall, per a qui procurem tenir un espai més ferm per a viure? Per a nosaltres mateixes, per a les persones que ens hi trobem.

No perdem de vista les nostres persones i més les persones que necessiten ajuda. En algun moment de la vida tothom necessita més o menys ajuda. Hi ha col•lectius, però, que per la seva condició física i psíquica en necessiten més. És per aquest col•lectiu que escric, les persones amb alguna dependència tant física com psíquica. Ens manca tant encara per entendre’ls. És tant fàcil caminar, saltar, pujar, nedar, baixar pels carrers, rials, riera, mar, del poble quan els teus membres i la teva ment et responen i tant difícil quan ets minvat d’alguna d’aquestes qualitats.

Els queda el fet de demanar ajuda. Se’t fa tant difícil demanar ajuda quan et creus i sents perfecte. Quan pel que sigui tens algun grau de dependència en tires un bon tros a l’olla de la perfecció i fas de la força i la humilitat la teva bandera i demanar ajuda es converteix en una eina per a seguir vivint i fas una paciència infinita esperant que els humans “capaços” t’entenguin i t’ajudin a fer-te la vida suportable.

Tenim tantes lleis, tantes normatives, tantes idees per a que una persona amb dependència se senti bé, es desenvolupi com qualsevol altre i no obstant no se senten bé ni es desenvolupen. Sempre troben algun motiu per a sentir-se “diferents” i menys tinguts i el problema no és seu, el problema rau en les persones que ens considerem “normals” ens fa tant de mal, mandra i indiferència intentar entendre’ls que ens és més fàcil tancar la porta i mirar cap una altra banda. Però són aquí, entre nosaltres i qui ens diu que algun dia nosaltres no ens trobarem mancats d’alguna capacitat? Llavors ja serà massa tard per a reaccionar.

Ben mirat, però, qui no té una àvia, avi, amic, amiga, conegut, coneguda amb algun grau de dependència? I cada vegada més pots patir d’alguna malaltia i alguna part teva pot quedar-ne afectada i tant mateix pots seguir vivint, potser que, anys. Vivim cada vegada més anys, més grans i em de voler arribar-hi i ser-hi honorablement, respectablement.

Cal pensa-hi ara, hem de mantenir l’esperit i essència del poble, conservar el nostre patrimoni, tradicions, avançar tecnològicament, sense deixar de banda les persones. És tant fàcil habilitar els espais que calgui, per a que una persona amb alguna dependència hi pugui estar-hi o treballar-hi amb els mateixos drets de tothom, sense que la dependència, el gènere, la raça sigui un entrebanc. Pensem-hi ara.

Què ens queda si no ens sorprenem davant l’aprenentatge d’un infant?

Què ens queda si no ens sorprenem del renéixer d’una flor?

Què ens queda si no ens sorprenem de la gran paciència de les persones grans?

No perdem ni els orígens ni la identitat i fem del nostre espai de poble, ciutat, nació un lloc digne per a viure.


Mercè Rigual i Graupera      

4 de juny de 2008

La secció local s’adhereix a la campanya “Jo també vull un estat propi”.