Divendres 7 de novembre tindrà lloc un debat sobre la llei electoral catalana i la Iniciativa Legislativa Popular que la Plataforma Ciutadans pel Canvi té previst promoure per aconseguir que el Parlament es manifesti sobre què pensa fer amb la llei electoral.

La conferència anirà a càrrec de Toni Comín, diputat al Parlament català pel grup PSC-CPC, i membre de la Junta Rectora de CPC.

Serà, com sempre, a 2/4 de 10 del vespre, a la sala d'actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, al carrer Bonaire, 3 d'Arenys de Mar.

No cal dir que hi esteu tots i totes convidades.

El Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar es va constituir el gener del 2002, a partir de la iniciativa d'un reduït nombre de persones que teníem moltes ganes de debatre sobre temes de pensament, història, economia, política, humanitats, ciència, comunicació, etc. que d'alguna manera o altra ens afecten en la nostra vida diària, i que no sempre tenim l’oportunitat de conèixer a fons.

El funcionament es basa en una trobada mensual per parlar d'un tema prèviament escollit, amb la participació d'un ponent que presenta la sessió i ens aporta nous coneixements per poder continuar amb un debat enriquidor.

Després de tres anys estem intercalant les trobades mensuals de nombre reduït de persones, on es busca més la tertúlia i la participació, amb xerrades que tenen més un caràcter de conferència, a càrrec de professionals més mediàtics i que comporten una assistència més nombrosa.

Qualsevol de les fórmules de trobada parteix de la participació de professionals del tema que es debat i són obertes a tothom.

nov.08   La Llei Electoral Catalana                    
                        Toni Comín

oct.08   L'Aula d'Acollida                    
                        Lourdes Cazorla

set.08   Inici del curs

jun.08   Fills a la carta?

mai.08   Federalisme

abr.08   El defensor del ciutadà
                        Manel Pou, defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

mar.08   Llibertat d'expressió

feb.08   Les relacions entre Cuba i Arenys
                        Ernesto Álvarez, historiador

gen.08   Laïcitat, laïcisme

des.07   Necessitats bàsiques i consum

nov.07   Justícia, Lleis i sentències judicials
                        Ramon Verdaguer

oct.07   Educació per a la ciutadania

set.07   Inici del curs 2007-08

jun.07   Valoració de la taula rodona del mes de maig                    
                         
mai.07   Preguntes i respostes amb els 7 candidats                    
                        Miquel Rubirola, Ramon Vinyes, Joaquim Ponsarnau, Rosa
                        Zaragoza, Oriol Ferran, Lluís Blanchar, Xurde Rocamundi

abr.07   Preparació del debat de maig                    

mar.07   La Llei de Dependència                    
                        Enric Agustí

feb.07   Espectados o protagonistes                    

gen.07   El Pla d'Ordenació Urbanística d'Arenys                    
                        Ramon Vinyes i Vicenç Martí
 
des.06   La comunicació digital                    
                        Andreu Bertran i Àlex Acero
 
nov.06   Els resultats electorals                    
                 
oct.06   Preparació del nou curs                    
                 
jun.06   Immigració i integració                    
                        Mohammed Chaib                    

mai.06   Què en pensen els joves?                    
                        Isabel Artero                    

abr.06   Sanitat                    
                        Enric Agustí                    

mar.06   Joventut / Xifré / Immigració                    

feb.06   Joventut / Festes                    

gen.06   La Casamance / Nit de Naps                    

des.05   Per què se'n van de l'Àfrica?                    
                        Pilar Royo, Anna Artigas, Jewuru Camara                                                                            
nov.05   Procés participatiu del Xifré

oct.05   Actualitat arenyenca

set.05   Programació del curs 2005-06

jun.05   Patrimoni i Sostenibilitat
                        "Salvem Arenys" i "Arenys Sostenible"

mai.05   La política penitencial a Catalunya
                        l'Hble. Sr. Josep M. Vallès, conseller de Justícia;
                        el magistrat Sr. Antonio Doñate

abr.05   La divisió territorial de Catalunya; El nou Pla d'Ordenació
             Urbanística d'Arenys;...

mar.05   la salut dels arenyencs
                        Enric Agustí, Miquel Maresma, M. José Grau, Teresa Verdura

feb.05   Carnestoltes

gen.05   La precarietat laboral dels joves                    
                        Diana Michalewicz, Benet Maimi, Enric Llauger                                                                            
des.04   Educació per a la igualtat
                        Marta Mata, pedagoga

nov.04   A Arenys hi ha pobresa
                        Marc Solé, Magda Esquerdo, Montserrat Barangé                                    
oct.04   La canalització de l'aigua a Arenys de Mar
                        Lluís Blanchar, Antoni Majó

set.04   Preparació nou curs

jun.04   Valoració del curs  

mai.04   Sostenibilitat i Progrés
                        Hble. Sr. Salvador Milà

mai.04   Dones, femení i plural
                        Pilar Royo i Isabel Bermúdez

abr.04   Catalunya i Espanya després de les eleccions
                        Joan Subirats

mar.04   Present i futur de l'art i la cultura a Arenys
                        J.Pons, M.Freixas, J.Coll, JM.Fita, J.Roig, JM.Hernández...

feb.04   El paper dels mitjans de comunicació avui
                        Vicent Partal

gen.04   La privatització dels serveis públics...
                        Germà Bel i Queralt

des.03   La pau
                        Cinto Duran

nov.03   El novel·lista i la societat
                        Òscar Carreño i Gabriel Bou

oct.03   Programació del curs        

oct.03   El Poder Judicial
                        Antonio Doñate

set.03   Associacionisme</b>
                        Fernando Pindado

jun.03   Patrimoni
                        Josep Badosa

mai.03   Participació Ciutadana
                        Alcaldables Arenys'03

abr.03   Participació Ciutadana
                        (preparació debat de maig)

mar.03   Ciència i Religió des d'un llenguatge poètic
                        David Jou
 
feb.03   L'habitatge
                        Josep Roig

gen.03   El nacionalisme            
                        Jordi Porta

des.02   Les desigualtats
                        Joan Girona

nov.02   Família i noves formes de convivència      
                        Josep Muñoz

oct.02   Fòrum Joan Alsina
                        Martí Amagat

set.02   Home - Espai
                        Albert Montejano

jul.02   Immigració II
                        Roser Solé

jun.02   Immigració
                        Francesc Mas i Glòria Vicent

mai.02   Israel i Palestina
                        Víctor Pallejà

abr.02   Ruedo Ibérico
                        Marianne Brull

mar.02   Globalització
                        Jordi Navarro

feb.02   Afganistan          

gen.02   Creació del grup  

El divendres 11 de gener vàrem celebrar els 6 anys des que vam iniciar els debats i tertúlies mensuals. De diferent modalitat i temes diversos, mes rere mes, amb les pauses estivals, ens hem anat trobant per debatre temes d'actualitat i interès.
Aquest divendres vàrem parlar de laïcitat, o laïcisme, per l'interès del tema i també per la seva actualitat, arran dels fets de Madrid, de dues setmanes abans (manifestació organitzada pels bisbes espanyols en defensa de la família segons el model tradicional).

El divendres 2 de novembre ens vàrem trobar per parlar de Justícia, de Lleis i de sentències judicials, i tal com ja avançava en la publicitat de la trobada, també vàrem parlar dels mitjans de comunicació, de l'alarma social que es creava, del paper dels jutges...

En Ramon Verdaguer va fer una exposició del tema, situant el concepte de Justícia i explicant el funcionament judicial, per després obrir un debat amb tots els participants a la tertúlia.

Hi va haver frases definitòries, o aclaridores, però em quedo amb una idea que en Ramon va repetir en més d'una ocasió, sobretot parlant dels mitjans de comunicació. En Ramon demanava que deixéssim que la Justícia es mogués entremig dels seus paràmetres, i no ens deixéssim influir per unes imatges més o menys impactants.

Em volíem més, però era hora d'anar a dormir!

El divendres 4 de maig de 2007 va tenir lloc, a la nova sala d'actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar, la taula rodona amb les set persones que es presenten com a caps de llista a les eleccions municipals del dia 27 de maig.

Miquel Rubirola (CIU), Ramon Vinyes (PSC), Joaquim Ponsarnau (ERC), Rosa Zaragoza (PP), Oriol Ferran (ICV), Lluís Blanchar (VIA) i Xurde Rocamundi (C's), varen respondre les preguntes que el nostre Grup de Debat i Tertúlia havia preparat, per conèixer millor el programa de govern que defensaran des de cadascuna de les set posicions. El nombrós públic assistent varen poder formular-los algunes preguntes més, sobre temes que els preocupen.

El divendres 2 de març ens vàrem reunir per parlar de la Llei de Dependència, que va entrar en vigor el dia 1 de gener d'enguany. La presentació i explicació del contingut de la Llei, va anar a càrrec de l'Enric Agustí.

L'Enric va presentar la llei com el quart pilar de l'estat del benestar, junt amb la Sanitat, l'Educació i les pensions. Va qualificar la llei de molt important, però també va dir que tot just s'estava desplegant i que encara hi ha molts interrogants a respondre. Segons el ministre Caldera, s'ha marcat un període de 3 anys perquè estigui plenament vigent i cobrint la totalitat de persones dependents.

A grosso modo la llei preveu que l'Estat es faci càrrec de les persones dependents, però no en un 100% sinó en funció de les rendes i grau de dependència de cada persona. Es tracta doncs d'un sistema de copagament, però universal.

Sense entrar en detalls, va comentar que hi ha diferents eines o tipus d'actuació: teleassistència, ajut a domicili, centres de dia especialitzats... per a totes les persones dependents, enteses com aquelles afectades per malalties cròniques, és a dir, que sempre generaran a pitjor.

Per poder-ne gaudir s'haurà de fer una sol·licitud i respondre, des de casa, a un qüestionari que determinarà el grau de dependència i també el percentatge de pagament per part de l'Estat. La valoració la farà l'administració de l'Estat, en unes comissions integrades per metges, infermeres, treballadors familiars i treballadors socials.

Els recursos de l'Estat determinaran el nivell de dependència a partir del qual es realitzarà l'aportació econòmica, tenint en compte l'objectiu dels 3 anys per desenvolupar-ho completament.

Els serveis que s'oferiran aniran a càrrec de l'empresa privada, amb un seguiment de l'administració pública que seran, probablement, els ajuntaments.

Els estudis diuen que a Catalunya hi ha unes 30.000 persones amb un nivell alt de dependència.

La llei ha generat problemes, sobretot a nivell d'invasió de competències de les autonomies. Tot i que Catalunya va decidir no presentar cap recurs al Constitucional, hi ha alguna comunitat autònoma que ja ho ha fet.

També el col·lectiu de familiars de malalts mentals, s'ha manifestat contra la llei, perquè consideren que no se'ls valora suficientment.

Per acabar, l'Enric va insistir que el desenvolupament de la llei es fa paral·lelament a la posada en marxa dels protocols a seguir, i que s'haurà d'anar veient com funcionen. El primer que caldrà fer seran cursos de formació per valoradors del grau de dependència.

A la trobada varen sortir diferents temes, relacionats amb l'actualitat arenyenca, i no hi podien faltar comentaris i preguntes sobre les eleccions de maig, aprofitant que hi havia algun membre que forma part d'una possible candidatura.

ESPECTADORS O PROTAGONISTES?

Aquesta és la pregunta que ens fèiem ahir la nit, la gent del Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar. Volíem aprofundir en quin havia de ser el nostre paper davant els grans esdeveniments, els canvis, i també en el dia a dia. Érem un bon grupet, amb moltes ganes de fer-la petar. La Dolors ens havia presentat el guió, i ens donava dues pistes: Com obtenir la informació? On volem anar?

Varen sortir moltes idees i resultava una mica difícil de plasmar-les en un simple escrit. Coincidíem en pensar que calia ser protagonista i no un simple espectador. La Montse ho matisava i en lloc de protagonista hi col·locava participant. També vèiem molt clar que la por i la comoditat eren dos obstacles a l’hora d’actuar.

Vàrem parlar de sistemes de comunicació; dels canvis provocats per les TIC; la manera de passar informació SMS; l’accés a Internet (en aquest cas es va voler posar èmfasi en l’error que a vegades es comet, quan es justifica un fet, només perquè es troba a Internet, com si tot el que hi ha, sigui cert).

Parlàvem de les multinacionals, i de la manera que tenen de bloquejar-se i fer difícil l’accessibilitat, provocant una indefensió del ciutadà. L’Antoni va fer una intervenció molt interessant, i ens explicava, des de la formació, com podia fer obrir els ulls als seus deixebles, i la necessitat de realitzar una crítica constructiva. Ens comentava la importància d’assistir a conferències de professionals, que et transmetien la informació, d’una manera qualificada. Per cert, ens va proposar que anéssim al CaixaForum, on té lloc un cicle de conferències molt interessant.

Vàrem parlar de la globalització, però també vam baixar al detall, al nostre petit entorn, i comentàrem quin havia de ser el nostre paper en les eleccions municipals. Teníem molt clar que hi havíem de participar, votar i crear opinió.

Haig de dir que la majoria dels que érem a casa, per no dir tothom, en un moment o altre de la nostra vida hem sigut participatius i referents per altra gent. No és estranya aquesta afinitat, perquè justifica, per ella mateixa, les ganes que tenim tots per continuar les nostres trobades.

La trobada del mes de gener l'hem dedicat a parlar del Pla d'Ordenació Urbana d'Arenys (POUM), amb la participació de Ramon Vinyes (PSC) i Vicenç Martí (ICV).

El nostre grup va convidar a tots els grups municipals, però ERC es va disculpar perquè no els era possible assistir, i proposaven poder tractar algun altre dia.

Tot i així, el fet que els dos participants tinguessin dues visions diferents del treball fet, va permetre anar més a fons en el debat.

En Ramon Vinyes va fer una defensa de la proposta aprovada inicialment, tot i que reconeixia que no era la seva proposta, sinó la proposta de l'acord de pràcticament tots els grups polítics, a excepció d'ICV que, de fet, tampoc hi va votar en contra.

En Ramon va reconèixer que havia estat un procés llarg i ple d'incidents, amb moltes ganes d'aconseguir un gran consens. Va  afirmar que la proposta mantenia l'equilibri entre diferents tipologies urbanístiques; que preveia un creixement de la població i del territori urbanitzat, de manera controlada, per no hipotecar tot el territori; que donava molta importància a la comunicació viària amb la construcció de les rondes per accedir a tot arreu, i que contemplava més zones verdes i no tantes cases unifamiliars, sinó més blocs de poca alçada.

En Ramon també va dir que el Casc Antic no es tocava i quedava a l'espera de la redacció d'un Pla Especial, com també se'n faria un altre de les zones no urbanitzables, i va acabar la seva primera intervenció, senyalant que el planejament no acabava aquí, sinó que tenia continuïtat.

La intervenció d'en Vicenç Martí va consistir en justificar el per què de la seva abstenció. Segons en Vicenç, no es tracta d'una proposta atrevida, senyalant com elements més negatius, l'edificabilitat de carenes, com la del Tutó; el fet que no es protegís el Rial Trunquera, i en general un increment de l'edificabilitat; una actitud poc favorable a l'administració en els acords de permutes amb els propietaris de terreny, a l'hora d'urbanitzar-lo, posant els exemples de l'entorn de l'Estela Maris i la urbanització de la part alta del Rial Sa Clavella.

Els dos ponents varen coincidir en afirmar que el treball realitzat pels redactors del Pla era millorable, i que es notava que hi havia hagut poc treball de camp. Hi havia desavinences sobre on situar més zona industrial - en Vicenç optava per l'Horta de les flors i en Ramon per ampliar la zona actual.

Vàrem acabar més tard de l'habitual, ja que tots els participants hi estàvem interessats. Es va recordar que ara s'obrirà un procés d'exposició pública i presentació d'al·legacions, si s'escau, abans no s'aprovi de manera provisional, i s'enviï a la Generalitat, per a la seva aprovació definitiva.

Tot i els dos punts de vista tan oposats, hi va haver molta cordialitat, i al final en Vicenç va manifestar que farien alcalde a en Ramon (i en veu baixa va afegir: si et portes bé).

Amb aquest tema ens vàrem trobar el primer divendres de desembre, amb llum d'espelmes", per debatre-ho amb gent que hi entén. És un tema, però, que no s'acaba i que continuarà essent actualitat, perquè cada dia hi ha novetats.

El divendres 3 de novembre ens vàrem trobar per parlar dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. Volíem comentar com havíem viscut la campanya electoral i com valoràvem els resultats.

Al plantejar la xerrada, amb una intervenció de cadascuna de les persones que hi érem, va fer que no tinguéssim massa temps per debatre el futur de Catalunya i el seu govern.

No faig una valoració del que es va dir sinó que us transcric les frases i opinions que es varen sentir durant les gairebé tres hores de debat, i que al final vam decidir de penjar-les a la nostra pàgina d'internet.

- "la gent cada vegada està més cansada de la política, i opta per no anar a votar".

- "era el resultava que tocava; part de l'electorat socialista no ha tingut ganes de donar suport a Montilla".

- "el pitjor que ha passat ha estat el percentatge d'abstenció i l'entrada del nou partit, amb un discurs passat de moda, i poden posar en perill la immersió lingüística".

- "hi ha un desinterès total de la política, i els resultats són lògics".

- "l'abstenció té tres components: cansament, emprenyamenta i inconsciència; la campanya del PSC ha estat dolenta i el candidat també era dolent; després de 23 anys d'un mateix govern, la gent no estava preparada per assumir un govern de coalició, que a més, ha patit un cert desgavell".

- "el PSC és qui ha perdut les eleccions, per què? perquè el candidat el varen proposar des de Madrid; votants del PSC s'han decantat per ERC, que d'aquesta manera ha aguantat el xàfec; en Pasqual Maragall era el polític més ben valorat poc abans de les eleccions, i el varen defenestrar".

- "l'acord Zapatero-Mas ha estat una mala jugada de Madrid; com queda el PSC? per què no va saber reaccionar?".

- "davant d'un conflicte, la gent es mobilitza, per què no ha passat ara?; Montilla ha estat el candidat fruit del pacte Zapatero-Mas; la clau ara la té el PSC".

- "els resultats no han estat cap sorpresa; el PSC ha fet una campanya dolenta i Montilla no era un bon candidat; l'aparició del nou partit és fruit de la demagògia i el populisme, però aquesta gent existeix; actituds identitàries massa irresponsables provoquen l'aparició de la part contrària; el PSC ha perdut estrepitosament".

- "el gran nombre de vots en blanc és preocupant; el candidat del PSC era dolent; sap greu l'entrada del nou partit al Parlament".

- "els partits polítics no representen la ideologia que diuen representar; CIU ha fet una política d'oposició nefasta, desprestigiant els adversaris".

- "els partits polítics ens prenen el pèl, i no he volgut seguir la campanya; abans de la campanya només un 10% dels electors té dubtes, la resta ja té el vot decidit".

- "estem desenganyats; el tripartit no ha explicat prou bé el què s'ha fet. CIU no ha triomfat tant, sinó que el PSC ha fracassat".

- "l'alt percentatge d'abstenció ve motivat per les baralles entre polítics d'un mateix partit Montilla-Maragall, Duran-Mas, Carod-Puigcercós; el tripartit no ho ha fet tant malament; cal reeditar el tripartit com a millor sortida".

- "les paperetes en blanc són provocades pel desencant de la classe política, i és una opció important perquè no es tracta de deixar de votar sinó que hi ha l'acció d'acostar-se al col·legi electoral".

- "l'increment de l'abstenció es deu a la gent que no està per aquestes coses, i se li suma la gent emprenyada; el PSC es pensava que Montilla mobilitzaria la gent del Baix Llobregat; caldria constituir un partit intel·ligent, que passi dels altres i les picabaralles, i confeccioni el propi programa".

Aquest divendres 2 de juny, va tenir lloc a la Biblioteca P. Pare Fidel Fita d’Arenys de Mar, la conferència “Immigració i integració”, organitzada pel Grup de Debat i Tertúlia, a càrrec del diputat al Parlament de Catalunya, el senyor Mohammed Chaib.

Mohammed Chaib va començar dient que la imatge que arriba de nosaltres als països d’emigrants fa que intentin sortir, no pas perquè volen sinó perquè tenen necessitats, i que l’emigració zero no la veurem mai mentre no es desenvolupin econòmicament els països d’origen.
Una altra idea que va plantejar va ser la necessitat d’harmonitzar la política migratòria de la Unió Europea. Va afegir que la voluntat de l’actual govern a Catalunya i a Espanya és que les persones que arribin ho facin amb les millors condicions de dignitat humana, i es va felicitar perquè amb el nou Estatut, Catalunya tindrà competències en l’autorització de contractes de treball, de manera que el flux d’immigrants es pugui fer en funció de les necessitats de treball, anant a buscar les persones als països d’origen. Va anunciar que després del 18 de juny hi ha previst la inauguració d’una oficina a Tànger que tindrà com a missió la mediació entre les necessitats de mà d’obra del nostre país i la demanda per emigrar de persones del Marroc.
La segona part de l’exposició la va dedicar a la integració dels immigrants a casa nostra. Va explicar tres models diferents que s’han produït a Europa. El primer model, que s’ha produït a França, és aquell que ha considerat les persones immigrants com a francesos i per tant no calia fer res més. La realitat però ha demostrat que no tenen els mateixos drets, i que el seu nom i país d’origen els ha marcat a l’hora de trobar feina, de llogar un pis... Les revoltes d’ara fa uns mesos han posat en evidència que aquest model no ha funcionat.
El segon model és l’anglès i és conegut per “multiculturalisme”, és a dir, moltes cultures sense contacte. Tampoc ha tingut massa bons resultats ja que tot i respectar les diferents cultures no té en compte que els immigrants no arriben a un país on no hi ha res sinó que ho fan en un lloc amb una cultura i unes tradicions determinades. Han de tenir consciència que els seus fills hi hauran d’estudiar i de treballar i això obliga la família a implicar-se. La integració ha de ser bidireccional, o sigui que l’ha de treballar la persona que arriba però també la que l’acull. Cal ser generós i obrir les portes, i calen recursos i fer un seguiment dels joves que trobes en grup al marge de la pròpia vida de la comunitat local.
El tercer model, que defensa Mohammed Chaib, és el de la interculturalitat, que pretén una interrelació entre totes les cultures. Cal entendre que les persones que arriben han realitzat un procés migratori però que una vegada són aquí, deixen de ser immigrants. Cal que participin a la vida del municipi. Han de saber que tenen el dret a l’educació i han de formar els seus fills i filles per preparar-los per al futur. És cert que s’han d’adaptar als nostres valors, però no necessàriament a tots, ja que cada cultura té els seus. Si parlem dels drets humans, és ben cert que els han de respectar.
Abans de donar peu al debat amb totes les persones assistents, Mohammed Chaib, va parlar de dos aspectes més: el de la visió de l’Islam a Europa i el de la participació política. Va marcar les diferències entre cultura i tradicions àrabs de la religió de l’Islam, encara que sovint es posa tot en un mateix sac. Va comentar que amb el nou Estatut, Catalunya tindrà competències en el registre d’associacions religioses i aquestes deixaran d’estar registrades com entitats culturals, com passa ara. Va dir que a Catalunya no hi ha cap mesquita sinó garatges, un comentari que va fer somriure a més d’un dels assistents de cultura musulmana. Va insistir en la integració en associacions de veïns i de comerciants, amb el convenciment que el diàleg i la convivència és possible.
En relació a la participació política, va lamentar que massa sovint s’utilitza políticament la immigració i això és perillós. Va afegir que la delinqüència no té nacionalitat. Va demanar de treballar tots plegats pel dret a votar i a escollir els seus representants polítics, i animar els immigrants que ja han aconseguit la nacionalitat, a que es mobilitzin.
El debat va ser molt intens i interessant. El fet que a la sala hi hagués una bona representació d’arenyencs nascuts al Marroc, va facilitar el diàleg i l’intercanvi d’opinions. La primera pregunta va ser per demanar un exemple de país que practiqués el model de la interculturalitat, a la qual Mohammed Chaib va respondre que no n’hi ha cap però va afegir que estava convençut de la seva viabilitat.
Es va parlar de la necessitat de conèixer la llengua i de permetre la comunicació. Mohammed Chaib va demanar als arenyencs de cultura islàmica que no es podien tancar sinó que calia ser oberts i ensenyar les pròpia cultura i tradicions. També es va parlar dels canvis que lentament va introduint el nou Rei del Marroc. A la pregunta sobre l’ensenyament de la religió a les escoles, el conferenciant va afirmar que si se n’ensenyava una calia ensenyar les altres, encara que es manifestava més d’acord en l’ensenyament de la història de les religions i relegar l’estudi de la religió a altres àmbits.

Els assistents vàrem sortir del debat amb el convenciment que havia estat molt positiu. Al carrer ens vam quedar una estona dialogant arenyencs de diferent cultures, la millor maneres d’entendre’ns i respectar-nos. Tant de bo que trobem noves ocasions per compartir moments de diàleg, conversa i cultura.

Aquest divendres 5 de maig vàrem tenir l’oportunitat de conèixer de la mà de sis joves arenyencs, que pensen de la família, de l’habitatge, de la precarietat laboral, del lleure, la cultura i les festes populars, de la igualtat entre home i dona i del compromís polític i social.

La periodista Isabel Artero va moderar un debat que va tenir com a protagonistes a la Lorena Estrada, la Sònia Casado, l’Irma Pigrau, l’Arnau Cucurull, en Raül Drechsel i en Francesc Garcia, sis joves amb trets comuns però amb aficions diferents i plantejaments diversos.

Resulta difícil resumir en poques paraules més de dues hores de debat sobre temes tan interessants. Tot i així intentaré reflectir la idea que, sobre cada tema tractat, es va posar de manifest.  

Família

Tots eren conscients del canvi de l’estructura familiar i coincidien a manifestar que ara es busca més a fora, respostes que abans potser es trobaven dins la pròpia família. També varen dir que consideraven que els pares havien delegat massa alegrament l’educació dels seus fills a l’escola, i calia que ajudessin més als mestres per treballar plegats. Els joves, segons varen expressar, volen la independència dels pares, encara que són conscients que els necessiten.

Habitatge

Tots varen coincidir en les dificultats actuals d’aconseguir un habitatge. Els preus de compra són exageradament cars i els de lloguer també. Creien que fan falta més habitatges de protecció social per als joves, ja que l’oferta està molt per sota de la demanda. Quant als pisos de lloguer es va dir que hi havia molt pisos buits però els seus propietaris no els volien llogar per por als desperfectes que els poguessin ocasionar els joves. Es va parlar de l’ajut que dóna l’administració per fomentar el lloguer de pisos a joves, tot establint una assegurança per tranquil·litat dels propietaris.

A la pregunta de la Isabel sobre el seu interès per temes d’Urbanisme i Pla General, la resposta va ser diferent però en tot cas es va recalcar que l’Administració tampoc ha sabut fer participar d’aquest interès a la ciutadania. La Lorena, que té un perfil de persona implicada en la política activa, va fer notar que si els joves i la ciutadania en general no s’interessava per aquests temes tampoc podien donar tota la culpa als polítics.

Des del públic es va voler provocar als joves tot afirmant que la imatge que han donat els joves francesos ha estat de posar entre les cordes al govern francès, mentre que a Catalunya i a Espanya, la imatge ha estat la del “botellon”. La resposta va ser que és molt fàcil posar etiquetes i que potser aquesta era la imatge que s’havia volgut donar dels joves catalans i espanyols.

La provocació del públic va continuar al demanar per què els joves no reivindicaven la Caserna de la Guàrdia Civil per habitatges de protecció social. Des del mateix públic es va recordar que per aquest 14 de maig hi ha programada una manifestació per l’habitatge.

El regidor socialista Ramon Vinyes, present a la sala, va recordar que la llei preveu un percentatge per habitatges socials però que són els polítics que governen els que han de vetllar perquè aquest percentatge sigui el més alt possible.

La Precarietat laboral

Es va posar de manifest la realitat de la precarietat laboral d’avui dia. Aquest element junt amb la dificultat d’adquirir un habitatge és el que genera les dificultats d’independitzar-se de la família.

Es va entrar en un debat sobre la formació i la preparació que els joves adquirien i la utilitat que tenia de cara a trobar feina. Es va afirmar que tot i la pressió que els pares fan sovint perquè els fills estudiïn una carrera, es dóna la circumstància que troben més aviat feina els joves que realitzen mòduls professionals que no pas els llicenciats universitaris. Un jove quan acaba la carrera se li demana, per començar a treballar, que tingui experiència, i això no és possible.

En Francesc, que s’havia preparat aquest tema, ens va informar d’estadístiques comparatives sobre les dificultats de trobar una feina estable i decent. Els joves i sobre tot les dones eren qui en sortien més malparats. La Lorena va informar de l’acord per a la reforma laboral d’aquests darrers dies, on s’ha avançat en el tema de la contractació fixa i les bonificacions per als empresaris.

El públic també va estar molt participatiu en aquest punt. Es va comparar amb anys anteriors i l’Oriol Ferran, fins fa pocs dies secretari general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, va comentar la desesperació de l’anterior conseller d’Universitats, Investigació i Societat de la Informació, per fer entendre als estudiants que és molt millor una carrera de tres anys i dos més equivalents a màsters que no pas els quatre + un.

Algunes intervencions varen deixar clar que durant els estudis universitaris un s’ha de buscar la vida per després tenir més facilitat de trobar una feina estable i ben remunerada.

Lleure, cultura i festes populars

L’Irma a qui li tocava introduir el tema va fer notar la diferència que hi ha entre assistir a festes a grans concentracions urbanes o bé a la festa major d’un poble com Arenys. Va sentir-se molesta per haver rebut tantes crítiques i insults mentre que se’ls confiava l’educació en el lleure dels nois i noies de la vila. Es va voler deixar clar que era un error relacionar jove en el lleure amb la beguda, i la Lorena va afirmar que el lleure forma part de la cultura però aquesta és una cosa més. Va aprofitar per introduir un tema interessant donant com a exemples la possibilitat d’obrir espais com la Biblioteca o el Calisay, a les nits, per fer-hi jocs de rol i activitat atractives per als joves. Unes activitats que altres ajuntaments han instaurat i que s’han convertit com alternatives al simple “botellon” o discoteca.

Es va posar de manifest la desconfiança de l’equip de govern vers els joves, que en definitiva són els que animen i sostenen les festes tradicionals d’Arenys. I varen afirmar la sospita que per a l’Ajuntament l’opinió del jove valia la meitat. En aquest punt es va entrar en una discussió dialèctica entre alguns joves de la taula i la tècnica de Joventut, que assistia a la xerrada, a títol personal.

Des del públic també es va voler constatar l’opinió que a Arenys feia molts anys que no existia una política cultural, la qual cosa no volia dir que no es fessin actes culturals, molts dels quals són impulsats per les entitats culturals i socials de la vila. També es va dir que els polítics actuals no feien res per potenciar el creixement de joves compromesos pel futur d’Arenys.

La igualtat entre home i dona

La manca de temps va fer que no es pogués tractar a fons aquest interessant tema. Tot i així es va dir que malgrat la situació no és la mateixa que anys enrera, encara consideraven que calia fer un llarg camí. La Sònia, encarregada d’aquest tema, va afirmar que a nivell legislatiu s’havia avançat molt però la mentalitat dels homes i també de les dones no havia evolucionat massa.

El compromís polític i social

Com a cloenda de l’acte es va tractar aquest tema a partir de la resposta que va fer cadascun dels joves participants a la taula, a la pregunta de la Isabel Artero: Si estem d’acord que les decisions les prenen els polítics, per què el jove no es compromet políticament?

Les respostes van ser molt diverses, des de qui no li interessava o no si volia comprometre però es creia en el dret a poder-ho criticar, fins a qui hi estava compromesa i li sabia greu el desprestigi que tenien els polítics. Algú també va dir que semblava que en política també es demanava experiència, cosa que els joves no tenen.

Novament la intervenció de Ramon Vinyes per fer notar que algú s’ha d’encarregar de gestionar l’administració pública i considerava que els joves s’hi havien d’implicar.

A les 12 de la nit va acabar la sessió. La gent que va quedar-se fins al final va sortir-ne contenta, i alguns vàrem continuar la conversa, al carrer, fins després de la una.

El proper acte serà la conferència del parlamentari Mohammed Chaib, sobre Immigració i Integració.

El primer divendres d'abril ens vàrem trobar per parlar de Sanitat i comptàvem amb la participació de l'Enric Agustí, director de l'Àrea de Serveis i Qualitat del Servei Català de la Salut. D'entrada us diré que va resultar molt interessant i una prova d'això va ser que ens va tocar la una.

A continuació us adjunto l'escrit que ha preparat el mateix Enric Agustí, de la seva intervenció el passat 7 d'abril.

L’origen dels sistemes de salut moderns es remunta a la època de Bismark a l’Alemanya del segle XIX, on l’estat va adonar-se que si s’organitzava d’una manera que pogués guarir les malalties dels treballadors abans, no hi haurien baixes laborals tant perllongades i per tant podrien anar a treballar i a produir. Es varen crear diferents organitzacions, inicialment basades en mútues de treball. Actualment a països com França i Alemanya la sanitat pública es basa en que l’estat regula les polítiques de salut i unes mútues (en general sense ànim de lucre) s’encarreguen de fer de l’assistència sanitària. El finançament de les mútues es basa en les aportacions de treballadors i empresaris.
No es fins després de la segona guerra mundial quan Gran Bretanya crea un Servei Nacional de Salut (National Health Service) que serà el referent per a la major part dels països civilitzats. Essencialment el NHS oferia (i ofereix) una assistència a totes les persones del país d’acord a uns determinats serveis establerts i amb finançament exclusiu de l’estat (a través dels impostos corresponents).
Així doncs a quasi tots els països de l’OCDE hi ha dos tipus de sistemes sanitaris, uns basats en mútues de treball i d’altres en sistemes nacionals de salut.
Abans d’entrar en els sistema sanitari català val la pena conèixer, si més no com a cultura general, el sistema de salut als Estats Units. Aquest país es el que té més despesa per habitant destinada a la sanitat, del món (per sobre del 14% de PIB), però no es basa en sistemes de salut com els anteriors sinó en el lliure mercat. Essencialment als EUA les persones s’afilien a una mútua privada que els garanteix una atenció sanitària. De fet en moltes empreses una part de la prima la paga l’empresari. El problema resideix en els esdeveniments que es poden produir en el decurs de la vida de les persones assegurades. Dos exemples: si l’empresari deixa de pagar o bé el treballador és acomiadat, totes les despeses sanitàries passen a càrrec de la persona assegurada. Si la persona assegurada presenta durant el seu examen de salut periòdic un anomalia, encara que sigui de laboratori (per exemple una hipertensió arterial, o un colesterol elevat), la companyia asseguradora el considera com a persona de risc i incrementa la prima de la seva assegurança fins a límits de vegades insostenibles. Això fa que moltes persones deixin de pagar (o no tinguin) l’assegurança i per tant quedin desprotegides, d’aquí que als EUA hi ha actualment més de 40 milions de persones sense assegurança (la població als EUA és aproximadament d’uns 280 milions de persones). No obstant el govern americà ha creat dos tipus d’assegurança pública, una reservada a l’atenció dels malalts més grans de 65 anys i l’altra destinada a les persones pobres de solemnitat, a fi de pal·liar una mica els problemes de l’atenció a les persones vulnerables. Bé, com es pot intuir, el govern més poderós del planeta té una sanitat poc igualitària .
A Espanya, a començaments dels anys 40, la dictadura crea el Instituto Nacional de Previsión, que, seguint el model alemany, genera un servei de salut basat en la mútua (La Seguridad Social). És a dir, es nodreix de les cotitzacions dels treballadors i dels empresaris, que serà, amb certes modificacions, la base de la xarxa sanitària d’atenció primària i hospitalària.
L’organització sanitària a Espanya fa un gir Copernicà quan s’aprova la Llei General de Sanitat al 1986, essent l’Ernest Lluch ministre del ram. Aquesta llei el que fa és crear un veritable sistema nacional de salut espanyol, amb les característiques que sigui d’accés universal, descentralitzat i basat en un finançament derivat dels impostos, és a dir, canvia una sanitat basada en les mútues per una basada en impostos estatals. A aquesta llei estatal van seguir tot d’adaptacions autonòmiques creant les seves respectives lleis de sanitat. A Catalunya va ser aprovada per unanimitat al Parlament l’any 1990 i és coneguda com la LLOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya).
Anem ara a  parlar de Catalunya.
Catalunya rep els traspassos sanitaris l’any 1982. Una de les primeres coses que es fa és elaborar un mapa sanitari per conèixer quins són els recursos existents i quins serien els desitjables. De fet, a nivell hospitalari, només estaven en funcionament les “residències de la Seguridad Social” (Vall d’Hebrón, Bellvitge i els hospitals de Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa), l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital del Mar i algun més. El govern es troba fins i tot amb edificis construïts però sense entrar en funcionament, com l’hospital de Can Ruti de Badalona o el de Vic.
Es crea doncs el que en el seu moment es denominarà “model català”, que té sobre tot dues característiques:
- Una xarxa d’hospitals molt important en número, actualment són 60 a tota Catalunya, i que es denomina XHUP (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública). Molts d’aquests hospitals provenien d’antigues fundacions municipals o lligades als municipis, algunes fins i tot datades de l’edat mitjana. Això fa que, per exemple, els arenyencs tinguem a menys de 30 Km 5 hospitals (Calella, Mataró, Blanes, Granollers, Sant Celoni), el que fa que, segons el meu entendre, tinguem la xarxa hospitalària amb millor accessibilitat del món.
- Tots els hospitals de la XHUP, sigui quina sigui la seva titularitat, són d’utilització pública, és a dir, formen part de la xarxa del sistema nacional de salut, encara que uns quants estan lligats al Departament de Salut mitjançant un contracte de serveis, i altres (els hospitals que formen part de l’antiga xarxa de la Seguridad Social, avui denominat ICS), mitjançant un pressupost “ad hoc” del Departament de Salut.
Aquestes dues característiques s’han mantingut fins avui.
Naturalment hi ha hagut una remodelació i/o construcció d’edificis a fi d’adequar les seves estructures als temps que corren i, per exemple, tots coneixem el nou hospital de Mataró, o be la ampliació de l’antic hospital de Calella.
L’any 1986 s’inicia la remodelació de l’Atenció Primària amb la creació d’una xarxa de centres a tot Catalunya (Àrees Bàsiques de Salut) que es caracteritza perquè es troben a tot el territori (actualment a Catalunya són 348) i per tant són molt propers a la població i poden atendre els pacients integralment mitjançant la formació d’equips de treball en les ABS, que tots coneixem, com la que tenim a Arenys.
És important comentar el tema del finançament. Catalunya, arran del traspàs de competències i fins que no es descentralitza el traspàs de les competències en Sanitat a totes les autonomies (desembre 2001), rebia uns fons directament relacionats amb la despesa sanitària global de l’estat i la seva proporció a Catalunya. Els acords de finançament han fet que les despeses en salut de Catalunya formin part dels pressupostos globals del nostre país i que a nivell estatal es negocií quins són els pactes financers (d’aquí que sigui molt important la negociació del nou Estatut pel que fa a la viabilitat de l’estat de benestar a Catalunya). Així doncs actualment els pressupostos de salut són el resultat de l’aplicació dels pressupostos i no de les cotitzacions de la Seguretat Social, que només s’ocupa de les pensions i les contingències laborals.
Actualment és important el pes de Salut en els pressupostos de la Generalitat ja que aproximadament parlem del 34% del total de despeses del Govern.
El sistema sanitari català es caracteritza per tres trets importants:
- l’accés als sistema sanitari,
- l’atenció primària com a eix vertebrador del sistema
- la salut pública a fi de potenciar la promoció i prevenció de la salut.

Quins són els reptes de la sanitat avui?
Com haureu llegit a la premsa, el que s’està fent és incrementar el nombre de metges d’atenció primària ja que a la Catalunya d’avui som més de set milions de persones, no sis milions com es deia, i això implica créixer en el nombre de metges per a les àrees bàsiques, a fi de que els metges de família no es vegin desbordats. Només cal veure a Arenys com hem anat creixent en població aquests últims anys, doncs el mateix està passant a la resta de Catalunya.
La segona gran orientació política és la d’apropar les polítiques als ciutadans. Per això el mes passat es va publicar la creació dels Governs Territorials de Salut. Aquests governs territorials de salut tenen com objectiu el poder governar la salut dels territoris conjuntament amb els ajuntaments a fi de que es pugui conèixer, a nivell local, quins són els principals temes d’interès per a la comunitat. Estan previstos 34 o 35 governs territorials a tot Catalunya. En concret està previst que Arenys pertanyi al govern territorial de l’Alt Maresme i La Selva Marítima. Es va convocar una reunió preparatòria amb els alcaldes i regidors de sanitat dels diferents ajuntaments, al qual no va assistir ningú del nostre consistori. Està previst que properament comencin a crear-se els primers governs al país.

Per acabar la tertúlia es va comentar el problema de les llistes d’espera. L’anàlisi que es va fer va ser partint de la base que en serveis nacionals de salut com el nostre, (universals.. i tot el que s’ha dit anteriorment) i el fet que hi hagi una oferta limitada (pel nombre d’hospitals, de professionals, de centres d’atenció primària... que tenim) no suposa que la demanda sigui limitada sinó que és potencialment il·limitada (amb accés per a tothom). Aquest fet, conjuntament amb el fenomen del progressiu envelliment de la població, amb una esperança de vida més alta  i l’increment de la població, - per citar-ne només alguns -, fa que les llistes d’espera siguin un fet inherent al nostre sistema de salut. El que no vol dir que no s’estiguin fent esforços per intentar reduir-les, com és ara incrementar les intervencions, donar prioritat a determinades malalties, etc. Val a dir que la política del Departament de Salut va enfocada a que no ha d’haver-hi llistes d’espera i s’hi està treballant molt per reduir-les, especialment quan es tracta de malalties greus com el càncer o malalties urgents, ja que aquestes han de tenir un diagnòstic i tractament ràpid.

I aquí vam acabar desprès de dissertar i reflexionar més de tres hores seguides.

El passat 9 de desembre va tenir lloc a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, una taula rodona sobre la realitat del continent africà i la necessitat de marxar-ne, buscant treball i subsistència.
A l'acte que era organitzat per Arenys Solidari i el Grup de Debat i Tertúlia, hi varen participar la Pilar Royo, l'Anna Artigas i en Jewuru Camara.

Vàrem començar excusant la presència d'altres cooperants internacionals, que no podien assistir aquell dia, i també a l'Enric Pera que ho havia de fer en directe des del Senegal però que problemes tècnics ho varen impedir.

La Pilar Royo ens va fer una exposició molt resumida i clara de l'evolució del continent africà i la manera que es varen constituir els actuals estats. Va començar dient que la nostra història comença a Àfrica i que durant molts anys ha donat la sensació que Àfrica no havia tingut història perquè aquesta no s'escrivia. També ens va ensenyar diferents mapes mundials, on es podia veure la distorsió que configurava un continent africà comparativament molt més petit del que realment és. Ens va fer veure la distribució de les religions musulmanes, cristianes i tradicionals, de nord a sud, i va fixar l'any 1560 com el de l'inici de l'assentament d'espanyols, i sobretot portuguesos, a la costa africana.
Segons va dir la Pilar, el 1700 va ser el gran boom del comerç triangular, que porta teixits i armament, d'Europa a l'Àfrica, d'on se'n duien esclaus africans cap a Amèrica, per poder adquirir tabac, cotó i sucre i tornar a Europa.
No és fins al 1820 que es prohibeix el tràfic d'esclaus, però no s'aboleix la seva possessió. Les xifres parlen d'onze a tretze milions d'esclaus traslladats de l'Àfrica a l'Amèrica.
L'any 1885, en el Congrés de Berlín, els europeus es reparteixen el continent africà, marcant unes fronteres que demostren ben bé que s'han fet des de l'oficina. Líbia i Libèria esdevenen els dos únics estats independents de tot el continent.

La intervenció de l'Anna Artigas va girar al voltant de la problemàtica de l'Àfrica en que, tot i tenir molts recursos naturals, no hi poden accedir; també al fet que la independència dels estats africans no és real sinó que continua un dependència important respecte a l'antiga metròpoli. Va comentar també la imposició que hi ha hagut dels actuals governs i la manca d'infrastructures per poder avançar. La seva intervenció va animar al nombrós públic assistent a participar del debat, per continuar amb l'explicació de l'altre component de la taula.

En Jewuru Camara va justificar el seu desig de sortir del respectiu país, a la necessitat que tenen de viure millor. La possibilitat que hi ha avui dia de veure com es viu a Europa, i el fet que al seu país treballen molt però no aconsegueixen res, els fa moure cap a Europa. En Jewuru Camara va comentar que la seva idea era estar un any a Europa i tornar novament al seu país. Ara però ja en fa 17 i considera que encara no té res per poder tornar al seu país d'origen, Gàmbia, i no sentir-se pitjor dels que trobarà allà. En Jewuru, tot i trobar-se bé entre nosaltres, té ganes de tornar al seu país que tant estima. Té també por de trobar-s'hi estranger com es troba encara aquí.

El debat va ser molt viu, i tothom hauria volgut trobar la manera d'ajudar-los perquè no tinguessin la necessitat de sortir del seu país, però érem conscients de la complexitat. Es va parlar de les ajudes europees als propis països, que impossibilitaven que els països africans poguessin competir en igualtat de condicions; als milions de diners destinats a la guerra que podrien servir per millorar la situació dels països africans; de la necessitat de crear infrastructura perquè el seu treball fos productiu i exportable... També es va dir però, que venen a Europa perquè els necessitem, i es va fer notar el concepte de família i comunitat que tenen, davant de la crisi que pateix Europa.

Les entitats organitzadores de l'acte vam sortir molt contents per la participació tan interessant de totes les persones que hi varen assistir.

El divendres 4 de novembre es vàrem trobar per parlar del procés participatiu per consensuar l'ús del Xifré i per preparar la taula rodona de desembre sobre l'Àfrica.

Per aquelles persones que no hi vàreu poder assistir només us reproduiré algunes de les frases i comentaris que van sortir durant la xerrada. També us haig de dir que els participants al procés participatiu no es mostraven massa optimistes ni massa esperançats pel resultat que pot representar tot plegat. Caldrà doncs anar fent un seguiment de tot el procés i analitzar, un cop finalitzat, què ha funcionat i què es podia haver millorat.

Llegiu doncs alguns comentaris:

"El procés s'ha fet perquè era una promesa electoral"

"L'ús del Xifré s'hauria d'haver inclòs en l'elaboració d'un Pla d'Equipaments. Decidir on instal·lem els serveis que necessitem a partir dels equipaments que tenim o podem adquirir, és una mica un trencaclosques"

"Ens fan decidir sobre una cosa que no tenim prou informació"

"La sessió de dijous dóna la sensació de pèrdua de temps i de presa de pèl"

"La proposta d'ampliació del CAP no té possibilitats de tirar endavant. En tot cas es podria desdoblar el CAP, en dos edificis distribuïts en el territori municipal, amb l'ampliació d'alguns serveis: radiografies... En tot cas no tindria massa sentit que els dos edificis estiguessin de costat"

"És rellevant que sortissin tantes mancances. Això demostra la importància del debat de la població"

"En cap moment s'ha parlat de que hi ha un projecte redactat per encabir-hi l'Ajuntament, que deu estar en algun calaix"

"Al Xifré no hi cap tot! En el projecte redactat, es contemplava l'ocupació de la primera planta, amb dependències de l'Ajuntament, que no tenen un edifici propi, i es deixava la segona planta per ampliacions"

"L'edifici del Xifré s'adapta molt bé a les necessitats d'oficines, com podria ser l'Ajuntament"

"Seria un error que l'adequació de l'interior del Xifré per incorporar l'equipament o servei escollit, posés en perill l'arquitectura i la bellesa interna de l'edifici"

El debat va ser enriquidor i, encara que no es va buscar cap conclusió, va servir per discutir sobre els processos participatius i les necessitats d'Arenys.

A continuació vàrem presentar la proposta de debat del mes de desembre, que tractarà sobre l'Àfrica i el moviment migratori. Comptarem amb la participació de la Pilar Royo, que ens presentarà la faceta històrica i de diferents persones que han treballat a l'Àfrica. Una d'elles, l'Enric Pera, ens parlarà des del mateix Senegal, en línia directa.

El debat ens va portar a analitzar la situació del món i de l'actitud de les persones. A la pregunta de què podem fer per millorar-ho, va arribar una resposta que es mereix que sigui comentada en aquest resum: "sembrar inconformisme".

Taula rodona sobre patrimoni i sostenibilitat.

El divendres 3 de juny, va tenir lloc, a la Biblioteca Popular Pare Fidel Fita, la taula rodona sobre patrimoni arquitectònic i mediambiental, on les entitats arenyenques "Salvem Arenys" i "Arenys Sostenible" ens varen presentar el treball que estan realitzant per a la defensa del nostre patrimoni arquitectònic i mediambiental.

La presentació de l'acte i la moderació del debat varen anar a càrrec de l'arquitecte Josep Badosa, redactor del Pla Especial de Protecció del Patrimoni d'Arenys (PEPPA), i membre de la comissió.

El divendres 13 de maig, va tenir lloc, a la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, la conferència-debat La Política Penitenciària a Catalunya, a càrrec del conseller de Justícia, l'Hble. Sr. Josep Maria Vallès i del magistrat Sr. Antonio Doñate.

Escolteu aquesta conferència a:
La Política penitenciària a Catalunya.


En cas que no pugueu escoltar-la, potser no teniu instal·lat el programa Real. El podeu descarregar gratuïtament des de:
http://spain.real.com/player

Va tenir lloc el divendres 4 de març, al Casalet Parroquial, amb la participació del sots-director del Servei Català de la Salut, Enric Agustí; la doctora M. José Grau, del CAP; el doctor Miquel Maresma, del Centre Mèdic Maresma, i la professora de l'Escola d'Infermeria de la UB, Teresa Verdura.

Després de presentar els integrants de la taula rodona i d’excusar l’assistència del regidor de sanitat, per malaltia, es va fer una lectura de les competències municipals en temes de sanitat, que són ben poques, i del pressupost municipal aprovat per aquest 2005.

A continuació Enric Agustí va explicar l’organització sanitària en el territori, amb les Àrees Bàsiques de Salut, que realitzen l’atenció primària i desenvolupen també tasques de prevenció i promoció de la salut, i els hospitals (61 a Catalunya), per les assistències especialitzades, essent el de Calella el que correspon als arenyencs.

També es va referir a la xarxa de salut mental, essent els consultoris més propers a Arenys, els de Mataró i Sant Coloma de Gramanet, i va comentar que Arenys de Mar disposava d’una residència social però no de residència sociosanitària.

Va defensar la universalitat del sistema, com a principi de l’assistència pública, de manera que totes les persones censades tenen accés a la sanitat. Arenys de Mar, el mes de febrer de 2004 comptava amb 13.300 targetes sanitàries. I va ressaltar com a tret arenyenc, el fet que la població fos envellida.

Quant a hospitalitzacions, l’any 2003 hi va haver 1.600 arenyencs ingressats, dels quals el 78% ho feren entre Calella i Mataró. Aquesta dada demostra que pràcticament el 80% de les patologies que es produeixen a Arenys són ateses pels nostres hospitals i la resta tenen lloc en hospitals més llunyans i molt especialitzats.

Enric Agustí va acabar la seva intervenció afirmant que els tipus de malaltia que pateixen els arenyencs són els mateixos que la resta de Catalunya; que existeixen llistes d’espera en 15 patologies i que hi ha un alt grau de satisfacció entre els malalts atesos encara que es pot millorar.

La doctora M. José Grau va fer una descripció detallada del Centre d’Assistència Primària d’Arenys de Mar, que també assisteix als ciutadans d’Arenys de Munt, on hi ha un consultori en horari diürn.

Segons va dir la doctora M. José Grau, al CAP hi ha dos torns de metges i infermers, matí i tarda, i el servei d’urgències entre les 8 del vespre i les 9 del matí, amb visites programades, per control, petició i recollida d’anàlisis, i espontànies quan es tracta d’una urgència que no pot esperar a programar la visita. Va aprofitar per demanar que no s’abusés de les espontànies que anaven en detriment d’un bon servei al CAP, i va recalcar el fet que el CAP també disposava dels serveis d’una assistent social, dos matins a la setmana.

Si en algun tema va ser especialment insistent va ser en la valoració del servei d’infermeria. Va comentar que el servei d’infermeria té el seu propi protocol i criteri d’actuació, al marge del metge, la qual cosa permet que el seu diagnòstic no sigui necessari validar-se pel metge o metgessa, i que el mateix passa amb l’especialitat de pediatria.

Quant a xifres va parlar d’unes 35-40 visites diàries per professional i que les patologies més freqüents eren de sobreprès, aparell respiratori i pediatria digestiva.

Quant al tram d’edat amb més consultes, va confirmar l’afirmació d’Enric Agustí sobre l’envelliment de la població d’Arenys, de manera que eren les persones més grans de 65 anys, amb patologies cròniques, les que freqüentaven més el CAP.

Per acabar la seva intervenció va informar del servei d’atenció domiciliària per a persones que no es poden desplaçar al CAP.

El doctor Miquel Maresma, del Centre Mèdic Maresma, va iniciar la seva intervenció classificant la medicina en pública, privada i social. Definint aquesta darrera com a privada però a partir de les mútues sanitàries que a Catalunya tenen una llarga història. La primera fou l’Aliança encara que en aquests moments la més estesa és Assistència Sanitària Colegial.

El finançament de la medecina social segueix el mateix criteri que la pública, en el sentit que les persones sanes paguen pels que estan malalts, i va afegir comentaris sobre altres modalitats més específiques i també d’acords entre col·lectius grans i entitats asseguradores.

Quant als metges, aquests acostumen a treballar per més d’una mútua, i també hi ha metges que treballen a la medicina pública i després destinen hores a l’atenció privada.

Va comentar que les mútues donaven assistència a la majoria de les especialitats, amb excepcions com la psiquiatria, psicologia, podologia..., i que no calia passar pel metge de capçalera per anar a l’especialista, tan sols per analítiques, radiografies i pre-operatoris.

Va acabar la seva intervenció dient que les mútues tenien l’obligació de comptar amb un servei d’urgències i que l’hospitalització, pels arenyencs, es feia sempre a Barcelona, i que no hi havia llistes d’espera.

La Teresa Verdura va fer una explicació molt esquemàtica i clara, defensant la molt bona preparació dels professionals d’infermeria, els quals seguien una carrera universitària, amb una nota de tall molt propera al notable. Va afegir que era una preparació molt dura ja que havien de conjugar la teoria amb la pràctica, la qual cosa volia dir moltes hores diàries.

També va dir que la bona preparació dels professionals no sempre era corresposta amb unes bones condicions de treball del sistema sanitari actual. Segons Teresa Verdura, la carrera d’infermeria és molt vocacional, amb un prestigi social massa baix i una remuneració també baixa, amb molts serveis de guàrdia nocturns i festius.

Va afegir que l’atenció primària i la hospitalària són diferents, i que als hospitals es treballa més a precari, on un professional pot haver d’atendre a 15 malalts, amb tot el que això representa.

A continuació va començar un debat molt participat i interessant.

Es va dir que molts ajuntaments no han tingut cura suficient per satisfer serveis que no estan coberts per ningú, i es va posar per exemple el trasllat de malalts al CAP.
També es va dir que, tot i que la prevenció era una competència municipal, era molt poc el que la majoria d’ajuntaments feia al respecte.

Es va parlar també de l’escàs pressupost municipal destinat a salut pública i que o bé el CAP s’havia fet petit o era Arenys que s’havia fet gran.

L’Enric Agustí va comentar que un dels objectius que s’havia proposat aquest govern autonòmic és el de potenciar la salut pública, i la Teresa Verdura va aprofitar per comentar que hi havia temes com el consum d’estupefaents i l’alcohol o el tabac que comportaven greus problemes de salut i que aquest era un dels problemes actuals amb el que es troben a l’Associació de dones i que no s’hi estava treballant des del camp de la prevenció.

Entre el públic hi havia una bona representació de professionals del CAP, d’entre ells, les infermeres Marga Sanz i Leo Montserrat que van intervenir en diverses ocasions emmarcant la seva feina i comentant com havia canviat el CAP des de l’inici fins avui i que ara amb bon criteri elles podien dedicar el seu temps a tasques pròpies d’infermeria, com és el tenir cura de les persones i treballar en el camp de la prevenció ja que la complimentació del formulari de les receptes que ocupava molta part del seu temps, les pot fer perfectament  personal administratiu i fins i tot una màquina.

Es va llegir una pregunta d’una persona que no va poder assistir a l’acta, en relació a l’estudi que es va fer els anys 1998-99 de l’alta concentració de dioxines entre els arenyencs i la possibilitat que fos produïda per la planta incineradora de Mataró, i si s’havia trobat cap resposta. La informació que tenia la gent assistent a l’acte era que el darrer que s’havia dit era que no podia ser degut a la incineradora, ja que a Mataró no passava, i que en tot cas podia tractar-se d’algun fenomen d’Arenys. Una possibilitat que es plantejava era la qualitat de l’aigua.

En relació al tema de l’aigua, Miquel Maresma, que va intervenir en el seguiment de les analítiques, va comentar que l’aigua havia millorat molt i s’havien solucionat tots els problemes de salinitat i de contingut de manganès, i que complia la normativa europea.

Entre el públic hi va haver una intervenció molt aplaudida sobre la necessitat que tots fóssim més responsables de la salut, i no ho deixéssim tot a mans dels professionals.

Les infermeres presents a l’acte varen intervenir també en relació a la prevenció i van afirmar que des de pediatria es podia fer molta feina de prevenció, i es va criticar el fet que les mares, a diferència d’abans, porten el seus fills al pediatre quan tenen una mica de febre, i que això volia dir que alguna cosa fallava, per acabar dient que seria bo que des de pediatria es fes pedagogia a les escoles.

Un altre tema que va sorgir va ser el del servei d’urgència. Els professionals del CAP varen comentar que a la nit els telefonaven al servei d’urgència i els deien que no disposaven de cotxe per acostar-se al CAP, i que aquest no era un problema que s’hagués de resoldre des del CAP sinó l’Ajuntament, com també la il·luminació de l’entorn del CAP, que era insuficient, i el bloqueig sistemàtic que es produïa a  l’aparcament de turismes, i que feia falta una relació més estreta entre la regidoria de Sanitat i el CAP.

També es va manifestar des dels propis professionals del CAP, el desconeixement  sobre què es pot fer quan s’ha d’acollir o aconsellar a una dona que sofreix maltractaments ja que abans es disposava d’una pensió, i la Teresa Verdura va informar que això s’havia ja resolt que es cert que hi ha la possibilitat de la pensió, encara que trobava a faltar la confecció del protocol d’actuació que informi, regularitzi i unifiqui tota la xarxa de persones que treballen amb persones amb problemes.

Altres intervencions van anar al voltant del condicionament de l’interior del CAP, de la insuficiència de temps dedicat a visites (de 5 a 8 minuts la programada, i de 3 minuts l’espontània).

Es va demanar la creació d’un Hospital de dia, per resoldre la problemàtica de malalts d’edat avançada i amb dificultats per poder ser atesos durant el dia. Miquel Maresma va informar que aquest objectiu formava part de l’agenda del Patronat de l’Hospital.

Per acabar, Enric Agustí va respondre sobre la planificació sanitària, dient que s’havia seguit els models dels països més desenvolupats. Que s’estava plantejant un nou mapa sanitari, perquè l’actual es va confeccionar a l’època del president Tarradellas. I que, Arenys podia aspirar a ampliacions del CAP actual però que la construcció d’un Hospital, com algú va demanar d’entre el públic, era inviable.

El divendres, 14 de gener va tenir lloc, al Casalet Parroquial, una tertúlia sobre la precarietat laboral dels joves, amb la participació de Diana Michalewicz, insertora laboral i psicopedagoga de l'Escola Taller de Canet de Mar; Benet Maimí, regidor de Promoció Econòmica d'Arenys de Mar, i Enric Llauger, director de l'Escola Taller d'Arenys de Mar.

La Diana Michalewicz va començar amb una explicació de l'Escola Taller, com a marc important de la política activa per a l'ocupació dels joves. L'Escola Taller comença a Espanya l'any 1987, dos anys abans que ho faci Canet de Mar, amb la intenció que els joves, de 16 a 25 anys, aprenguin un ofici.

Cada programa té una durada de dos anys, en que els joves, en grups de vuit persones i un monitor, aprenen un ofici, els sis primers mesos amb beca i la resta amb un sou equivalent al sou mínim interprofessional.

Segons va dir la Diana Michalewicz i corroborà l'Enric Llauger, l'experiència de formació dels joves i les sortides professionals són bones, sempre tenint en compte que avui dia amb prou feines existeixen els contractes indefinits, i també depenent de l'actitud i voluntat dels alumnes.

L'Escola Taller està finançada pel Fons Europeu i s'obté a partir de la petició que fans els municipis, bàsicament centrada en la rehabilitació d'un edifici o espai públic. La possibilitat que d'aquí a pocs anys desaparegui l'aportació del Fons Europeu fa perillar la continuïtat de l'Escola Taller, si més no amb les condicions actuals.

La Diana va precisar que durant els dos anys del programa, eren molts els alumnes que hi passaven ja que es produïen baixes, ja sigui perquè havien trobat feina o bé perquè no volien continuar a l'Escola. Aquestes baixes sempre es cobreixen amb persones que estan en llista d'espera, amb l'objectiu de tenir sempre mòduls d'aprenentatge amb vuit alumnes.

També va esmentar la Diana que sovint l'atenció era individualitzada i que a vegades s'havia de treballar inicialment l'adquisició de l'hàbit al treball.

Quant a la composició d'alumnes en funció del seu punt d'origen, tant la Diana com l'Enric varen coincidir a dir que els immigrants representaven un 50% dels alumnes inscrits als mòduls actuals.

Benet Maimí va iniciar la seva intervenció fent una petita història de la creació i desenvolupament de la regidoria de Promoció Econòmica, una regidoria que no origina polèmica però que realitza una tasca de formigueta molt important.

Va comentar que a part de l'Escola Taller, que a Arenys de Mar es va iniciar l'any 1998, també es realitzaven cursos de formació, per a joves i també per adults. I en aquest punt va fer notar les dificultats que tenen les persones que arribats als 45 o 50 anys queden sense feina. Una situació, segons el regidor, molt pitjor a la dels joves que busquen la seva primera feina, sense menystenir les dificultats d'aquests.

També va comentar que era molt difícil trobar joves de menys de 25 anys que s'apuntessin als cursos de formació, calculant que aquests representaven el 30% del total d'inscrits, amb un equilibri per raó de sexe i també per nivell d'instrucció. I va afegir que els resultats quant a inserció laboral no havien estat massa positius, al voltant d'un 17%.

Va acabar la seva intervenció parlant de la tasca de buidatge d'empreses d'Arenys de Mar, per conèixer les necessitats de formació que s'adeqüin a la demanda de treball i facilitar la inserció laboral.

Abans del torn de paraules la Diana Michalewicz va parlar de la precarietat laboral dels joves i en va distingir tres grups. El primer format per persones amb un nivell baix de formació i que fan alguna feina sense massa motivació ni possibilitats. El segon grup seria el de les persones amb formació mitja/alta que estan fent feines que no es corresponen amb la seva formació. Per acabar hi hauria el tercer grup de les persones amb formació alta i qualificada i que estan treballant en feines d'acord amb la seva formació.

Pels primers, va dir la Diana, la temporalitat no és la principal causa de la precarietat sinó que atès que avui dia gairebé tots els treballs són temporals, la precarietat ve donada pel salari, o per torns nocturns o variables, o bé amb problemes amb el seu superior. Va afegir que aquest mal estar facilita que els caps de setmana els joves explotin.

Pel segon grup la precarietat laboral es veu com a transitòria, a l'espera de trobar la feina desitjada i que s'adapti a la formació rebuda. Si passa el temps i la feina no arriba, comença el sentiment de frustració de la precarietat laboral.

Va acabar la seva intervenció aconsellant als pares de no culpabilitzar els fills pel fet de no trobar feina. També va fer una crítica als sindicats, perquè no s'han posat al dia i si ho han intentat no ho han aconseguit. Al final els joves "passen" dels sindicats.

Tot i que hi havia més aspectes a valorar, atesa les ganes de participar dels assistents, es va obrir el torn de paraules al voltant de l'Escola Taller i de la precarietat laboral, dels joves però també de persones més grans.

Educació per a la igualtat

a càrrec de Marta Mata, pedagoga i presidenta del Consell Escolar de l'Estat.

Divendres 3 de desembre, a 2/4 de 10 del vespre
a la Biblioteca Pare Fidel Fita (c. Bonaire, 2)

Acte organitzat conjuntament amb l'Associació de Dones per a la Igualtat d'Arenys de Mar

-----------------------------------------------

Conferència de Marta Mata
Pedagoga i presidenta del “Consejo Escolar del Estado”

Marta Mata va començar la seva intervenció explicant el funcionament, organització i objectius del Consejo Escolar del Estado, del qual n’és presidenta. També va dir que el segon document que els varen presentar perquè en redactessin l’informe va ser el projecte de llei contra la violència domèstica. Aquest projecte de llei contenia tres articles dedicats a l’educació: educació en la igualtat; presència al Consell d’una persona relacionada en temes d’igualtat de la dona i la coeducació. Va acabar dient que, tot i que no acostuma a votar, en aquesta ocasió va haver d’exercir el seu vot de qualitat per desempatar en el tema de la coeducació.

Marta Mata va fer un repàs històric del món educatiu, des de primers del segle XX fins als nostres dies, i al llarg de tota la conferència va proclamar grans frases definitòries sobre l’escola, els mestres, els pares, els alumnes i el sistema educatiu.

Segons Marta Mata, el problema de la violència domèstica, del masclisme, són uns problemes de la societat, i aquests problemes s’han de solucionar a la societat, però si no passen per l’escola, mai es podran resoldre.

Sobre la coeducació va dir que l’any 1990 s’arrossegaven vint segles d’ensenyament separat per sexes, i encara més, amb una manca d’escolarització de les nenes respecte als nens, i que l’ensenyament del magisteri es continuava fent per separat nois i noies, i tot i la incorporació de l’ensenyament a les noies, es continuava fent per separat, amb petites excepcions als pobles petits de la muntanya on hi havia l’escola unitària.

Els anys 1900-1910 es comença a experimentar la voluntat de canviar l’escola, amb un moviment d’escola nova arreu d’Europa, amb la idea que a l’escola no només s’hi va per aprendre sinó que cal que el noi i la noia desenvolupin totes les seves activitats de manera activa, pensant que el nen i la nena són persones.

L’escola nova neix sense cap problema amb la coeducació i això es fa a tot arreu, de manera espontània, i sense dir-s’ho. Però amb la guerra civil, l’any 1939 es trenca tot i desapareix la coeducació i el procés de tota la societat d’avançar en la igualtat. Neix la “Sección Femenina” amb la promoció de la noia cursi, amb un pentinat anomenat “Arriba España”, instaurant l’ensenyament diferenciat per raó de sexe (les noies estudiaven economia domèstica i “labores”, amb la idea de la dona de les tres c: “casa, cocina y calceta”.

Marta Mata va il·lustrar la marxa enrere del procés educatiu i la consideració de la dona, al recordar que l’any 1942, en l’assignatura de “labores”, va presentar el treball que la seva mare havia fet l’any 1917 (uns enagos).

Paral·lelament, fora del món educatiu, les dones obreres s’ho passaven molt malament. Es varen crear les escoles bressol a les fàbriques perquè als empresaris els resultava millor tenir les dones treballant, amb sous molt més baixos que els homes, i que aquelles poguessin donar el pit als seus fills i continuar treballant. Realment, va afegir, tot el que passava a Espanya l’any 1940, havia passat a l’Anglaterra del 1830.

Marta Mata va explicar que amb una educació separada, on es diu que el casament és per tota la vida i que l’home és qui porta la batuta, el més normal és que quan hi hagi una diferència, el que té més força l’exerciti i la que en té menys, rebi els cops.

No és fins els anys 1950-60 quan pares i mestres es comencen a plantejar la creació d’escoles tal com eren abans del 1939. Es demana permís i quan s’aconsegueix, encara es veuen obligats, per inspecció, de fer sortir i entrar als nois i noies per portes separades.

L’any 1970, encara amb Franco però amb la màniga una mica més ampla, els mestres de l’escola pública comencen la coeducació.

Serà amb l’entrada de la democràcia a Espanya que entra un plantejament d’escola pública, i es diu que aquelles escoles privades que reuneixin uns certs requisits, seran mantingudes amb diner públic. La immensa majoria d’escoles religioses varen admetre la coeducació per allà l’any 1978, ja fos perquè hi creien o bé per aconseguir la subvenció. A Espanya hi ha hagut escoles que s’han resistit a la coeducació (bàsicament les de l’Opus), i durant el mandat del senyor Aznar també varen ser concertades.

Segons Marta Mata, ara l’escola exerceix la coeducació però no vol dir que es tracti bé la noia, perquè la societat canvia i les imatges de la televisió, per exemple, són totalment models antinaturals (dona objecte, l’home fort...). Encara continua havent-hi mala pedagogia i convindria preguntar-se com es viu la vida dins l’escola? El primer dret del nen i la nena és poder viure. El primer dret dels pares i dels mestres és que el nen senti que està convivint. A les escoles on es fa mala pedagogia, el problema és greu i es veu la noia a qui només li interessa agradar al noi, i aquest que vol passar per fort. A l’escola no només s’hi han de situar les bones relacions sinó que s’ha d’estar en situació d’analitzar les males relacions de fora.

Quant a la lectura, Marta Mata va dir que no es podia tractar com una cosa aïllada sinó que havia d’estar relacionada amb la escriptura. Calia ser capaç de manifestar i expressar per escrit i oralment, tot allò que llegíem.

Altres frases sobre la manera d’educar varen ser:

“S’ha de fer una educació per ser ciutadans”.
“No es pot ensenyar la Constitució si abans no són capaços de fer una llei per ells”.
“Avui dia tenim molta informació, molta més que abans. Quan el nen surt fora de l’escola, la informació li cau a sobre i l’ha de saber escriure”.
“El noi i la noia han de saber escriure la televisió si volen aprendre d’ella. Els nens que han fet un vídeo, han après a escriure la televisió i mai més es trobaran davant la televisió amb cara d’avorrits”.
“En informàtica, a l’Escola s’ha d’ensenyar a navegar, més que no pas aprendre word”.
“Què hem de fer amb les imatges impactants que cauen damunt els noies i les noies? Doncs en la mesura de l’evolució de la seva edat, quan surt un problema (suïcidi, maltractament...) s’ha de parlar i buscar que expressin les seves pròpies vivències i que arribin a veure què va bé a tots”.
“La pedagogia l’han d’escriure cada dia els mestres”.
“Els pares són els responsables de l’educació. Els mestres són els professionals de l’educació. És per això que cal anar junts. Els mestres però tenim moltes coses a fer”.

Va acabar la seva intervenció dient que els defensors de l’ensenyament de manera separada per raó de sexe, ho argumenten tot dient que d’aquesta manera les noies tenen un autoconcepte més elevat. Marta Mata va afirmar que si bé era cert que la noia i el noi tenien un ritme mental diferent, aquesta diversitat viscuda de costat era fantàstica. Les relacions home-dona són molt importants i no tot s’acaba amb l’amor. El joc compartit amb els fills, l’estar junts... transmet valors als fills.

Els assistents varen fer diferents preguntes, de les quals en destaco les següents:

Públic: “A casa enregistrem les pel·lícules i després les mirem en família”.
Marta Mata: “El pitjor de la televisió és mirar-la sol”.

Públic: “Com podem arribar a tots els pares i mares? Sempre n’hi ha que no hi manera d’agafar-los”.
Marta Mata: “Els pares i els mestres s’haurien de trobar tres vegades cada any, i els pares dels alumnes d’una classe, s’haurien de trobar junts també unes tres vegades l’any. No es pot entendre l’escola sense una relació de persones”.

L’acte es va acabar amb unes frases contundents de Marta Mata:

“Si els fills només senten crítica, no poden tenir criteris”.
“Si el mestre no pot conèixer al nen com a persona, no és un bon mestre. Si vol ajudar al noi o la noia, l’ha de conèixer”.
“Amb els nens i nenes hem de fer les coses positives d’aquest món. Tenim un món meravellós”.
“Els mestres no ens podem sotmetre a unes ordres tontes, perquè llavors sotmetrem als nens. Hem de canviar el xip. Hem de protestar”.
“M’agradaria que els mestres punxessin a la Consellera, aprofitant que és nova i que vol fer coses”.

A Arenys de Mar hi ha pobresa

Amb la participació de Marc Solé, assistent social, de Magda Esquerdo, presidenta de Caritas, i de Montserrat Barangé, i l'assistència d'unes 35 persones, va tenir lloc el divendres 5 de novembre, una tertúlia sobre la pobresa a Arenys de Mar.

L'acte va començar amb una breu exposició de Marc Solé sobre l'evolució del significat i sentit de la paraula pobresa. Va explicar que la pobresa havia passat de ser un fet intrínsec a la persona, de manera que aquell que naixia pobre, vivia pobre i moria pobre, a convertir-se en una conseqüència de les circumstàncies, de manera que el fet de ser pobre ja no era tant una culpa de la pròpia persona sinó més aviat dels gestors de la societat. Als anys noranta es comença a parlar de grups de pobresa, i darrerament tornaria el debat en què la culpa de la pobresa és responsabilitat de la pròpia persona encara que segueixen sent els gestors de la societat els que han de donar elements per solucionar-la.

Va afegir que abans la pobresa era un fet cultural: hi havia rics i pobres. Ara tot ha canviat i es pot passar de ric a pobre o al revés, segons canvis d'actituds i habilitats.

Quant a Arenys, en Marc Solé va dir que començava a notar-se la influència de l'Àrea Metropolitana, i ja podíem observar al nostre municipi, a indigents, dormint als carrers o a la platja els estius.

Va comentar l'arribada de nous pobladors que s'instal·laven al municipi sense establir estructura social.

Quant als pobres també va voler distingir diferents tipologies. Alguns pobres s'han acostumat a la pobresa i entren en un circuit de vida que no desitgen canviar.

Per acabar la seva introducció a la tertúlia, en Marc Solé va comentar que a Arenys de Mar hi ha gent amb dificultats extremes i que la gent que acudeix a Serveis Socials, acostuma a patir una disfunció social que és possible canviar.

La presidenta de Caritas, la senyora Magda Esquerdo, va explicar les principals accions que realitzen i va fer una distinció de les persones que hi acudien a buscar ajut, roba o aliments. Per un cantó hi ha aquelles persones que sempre necessitaran la seva ajuda. N'hi ha d'altres que l'ajuda és puntual i poden sortir-se'n. Finalment hi ha persones que s'han d'anar a buscar a casa seva perquè mai farien el pas.

Es va demanar més ajuda municipal, tenint en compte que, a diferència de molts municipis, l'Ajuntament d'Arenys de Mar no concedeix cap subvenció a l'Entitat.

Una de les tasques que Caritas fa al nostre municipi i que va sorprendre a més d'un dels assistents són les classes de reforç per alumnes de les escoles d'Arenys, amb problemes d'aprenentatge. Una tasca que entenien que s'hauria d'assumir des d'Educació. El cost pel curs 2003/04 va ser d'uns 4.200 euros i l'Ajuntament hi va participar amb una subvenció d'uns 900 euros. Això ha fet que per aquest curs s'hagi optat pel voluntariat, al no poder assumir l'alt cost que representa a l'entitat.

Montserrat Barangé va fer una breu exposició de la situació en què es troba el col·lectiu de vídues. Va comentar que la pensió més estesa era de 411 euros i que la Generalitat de Catalunya havia aprovat un afegitó de 24 euros mensuals.

Va reclamar el dret a cobrar el 100% de la pensió del seu difunt espòs, en lloc del 45% actual. També va recordar que el cobrament de la pensió de viudetat era incompatible amb el SOVI, que era el pagament que rebien, en vida del seu marit, pel fet de no haver pogut contribuir atesa la seva dedicació als fills i a la casa.

Atès que a darrera hora la comunitat caputxina va disculpar la seva absència a la tertúlia, la Glòria Bilbeny i en Manel Pou varen exposar el treball que la comunitat d'Arenys de Mar està fent. En aquests moments compten amb habitacions per allotjar-hi de 6 a 8 joves, immigrants, a qui es dóna roba i se'ls busca feina perquè puguin inserir-se a la societat. La comunitat disposa d'un habitatge per allotjar-hi famílies, en un segon nivell d'integració, i el següent pas és avalar el lloguer d'un habitatge, quan ja es disposa de feina.

La tertúlia va resultar molt participativa i profitosa per tots els assistents que demanaven més sensibilitat a les institucions i a nosaltres mateixos.

Accions com les que fa Caritas d'estar alerta als diferents carrers del municipi per si es detecta persones o famílies amb problemes, rascar-se la butxaca, exigir més compromís per part de l'Administració Local, o bé més compromís per part d'entitats socials i culturals cap al tema de la pobresa i no deixar-ho només en mans de l'Església, varen ser aportacions de darrera hora de la tertúlia.

Per acabar varen fer-se dos suggeriments: Recuperar l'activitat del Consell Municipal de Benestar Social, que havia aconseguit coordinar totes les accions de les diferents entitats i persones en l'àmbit de benestar social,  en temps del regidor Zàrate, però que mai més se n'ha parlat; i aprofitar l'Audiència Pública de Pressupost del 2005, per demanar més pressupost per combatre la pobresa al nostre municipi.

La canalització de l'aigua a Arenys de Mar
amb la participació del regidor d'Urbanisme d'Arenys, el senyor Lluís Blanchar, i l'arquitecte municipal, senyor  Antoni Majó.

Divendres 1 d'octubre, a 2/4 de 10 del vespre
al Casalet Parroquial (Riera del Bisbe Pol, 71)

Sostenibilitat i Progrés
Com fer compatible el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient?

El divendres 28 de maig en vàrem parlar amb l'Honorable Sr. Salvador Milà i Solsona, conseller de Medi Ambient i Habitatge.


Podeu escoltar la conferència sencera clicant a Sosteniblitat i Progrés, de la secció enllaços recomanats, al marge esquerra d'aquesta pàgina web

Aquest és un resum de la conferència i el debat final:

Sostenibilitat i Progrés

Després de la presentació del Conseller de Medi Ambient i Habitatge, per part del representant del grup organitzador i moderador de l’acte, el Conseller va començar afirmant que per primera vegada el govern s’havia proposat la sostenibilitat com un dels eixos conductors de la política del país. També va afegir que s’havien de constituir grans regions i no anar cada país pel seu compte i que aquesta gran regió mundial és Europa. Va afegir que Europa és conscient que, en el conjunt de tot el món, no podrà competir amb salaris baixos, ni amb recursos naturals il·limitats, ni amb una explotació pura i dura que ha donat els problemes que tots coneixem, sinó que l’aposta d’Europa és la de ser competitiva en qualitat i en sostenibilitat.

Va fer notar que els recursos naturals són il·limitats i per tant se n’ha de fer bon ús, tenint en compte que el nostre món no és l’estàndard i que si ho fos caldria dos planetes Terra, i que si l’estàndard fossin els Estats Units d’Amèrica, caldrien tres planetes Terra. Això vol dir que apostar per la sostenibilitat vol dir apostar per un canvi radical de la manera de viure.

Va remarcar la necessitat d’assegurar la reproducció del cicle a partir d’un canvi en la manera d’utilitzar els recursos naturals: aigua, terra..., de manera que el cicle no s’esgoti.

Segons va dir el Conseller, el primer concepte que s’ha de canviar és el de deixar d’associar el progrés econòmic amb l’increment del consum. No podem continuar dient que el país va molt bé perquè hem incrementat el consum energètic, anàlisis que a vegades podem llegir als diaris. El discurs de la Unió Europea és precisament, fa afegir el Conseller, que consumir més no vol dir més progrés econòmic, que s’han de prendre la sostenibilitat i les mesures ecològiques com una gran oportunitat d’innovació tecnològica que afavorirà l’estalvi, l’augment de qualitat de vida i la millora del progrés.

També va recordar que, d’acord amb uns analistes del Pentàgon,  les guerres del segle XXI vindran produïdes per la manca de recursos naturals i derivades del canvi climàtic que s’està produint.

És per això que per evitar aquest canvi climàtic, el Conseller va dir que calia seguir les directrius de Quioto, totes elles encaminades a la disminució de la contaminació, amb reducció dels nivells de CO2 emesos, sense deixar de fer una activitat industrial, d’edificació, o de transport. També va dir que encara que es culpa molt a la indústria, als combustibles fòssils, a les cimenteres..., no s’ha d’oblidar que gran part de la contaminació ve del transport privat i del consum domiciliari i familiar.

A continuació va afirmar que el canvi de paràmetres a l’hora de valorar el progrés d’una societat es tradueix políticament, i en el cas de Catalunya en concret, en una intervenció en tot el cicle: terra, mar i aire.

En primer lloc s’ha d’intervenir en totes les polítiques del sòl i del model territorial que es vol seguir, d’edificació, de transport, de residus... El criteri de la Generalitat és, en primer lloc, la necessitat de dibuixar la xarxa dels espais naturals, que fins ara no estaven delimitats i que, segons les dades del Conseller, el nostre país és el que menys inversió hi destina, i a partir d’aquí intercomunicar-los a partir de corredors biològics i els seus sistemes fluvials i d’espais lliures, i sobre aquesta trama articular-hi les carreteres i el ferrocarril.

De l’aire, en tot el que fa referència a la contaminació atmosfèrica, s’havia de seguir els compromisos de Quioto..
 

De l’aigua va afirmar que era el tema més difícil a que s’havia d’enfrontar, remarcant la necessitat d’introduir un nou model de gestió de l’aigua. Va comentar que acabava de tornar de Cardedeu on arriba l’aigua que després subministra a Barcelona i l’Àrea Metropolitana i va dir que en aquests moments tanta aigua com entra, és consumida, i no en sobra ni un m3.

Va insistir també en la necessitat d’introduir un nou model de desenvolupament territorial i urbanístic interessat en l’estalvi de l’aigua i del millor aprofitament de l’aigua o no ens en sortirem.

Va avançar que el Govern de la Generalitat introduirà un nou model d’edificació sostenible, amb un programa d’estalvi de l’aigua en els domicilis, la separació entre aigües grises i de boca, la incorporació de les plaques solars... Va parlar d’una nova política de tarifes de l’aigua, que sigui més ecològica, incorporant més trams. De la recuperació dels eqüífers, la majoria dels quals s’han deixat contaminar, i l’aprofitament d’aigua del subsòl.

El Conseller parlava de 40 Hm3/dia d’aigua desaprofitada al Besòs i de 60 Hm3/dia, al Llobregat, quan el consum de l’Àrea Metropolitana és de 16 a 18 Hm3/dia. I també va recordar que, a l’hora de construir l’arribada de l’AVE a l’Aeroport, s’haurà de tenir en compte que a un metre per sota del tren hi ha l’eqüífer més important de Barcelona i no se’l poden carregar alegrament.

La nova directiva marc europea de l’aigua diu que primer s’ha de mantenir el conjunt del si